Les panyores del consens, els beneficis del progrés

Us imagineu un país amb un parlament fragmentat on ningú es volgués posar d’acord? On fer caure el del costat fos prioritzat a complir un percentatge dels teus propòsits electorals? On no es pensés en el progrés del país sinó exclusivament en el del partit? On els programes electorals fossin taules de Moisès que romanen inmutables en el temps? On no hi hagués seny i tot fos rauxa? On no hi hagués debat i tot fos bronca? Bé, certament a vegades la realitat supera la ficció, però convindrem que un país així avança lentament, si és que ho fa.

La política és l'art de trobar punts en comú i construir consensos. I que un govern de diverses formacions funcioni és també l’art de l’equilibri i la precisió. És l’art d’un ebanista llimant diferències, assegurant-se que el ribot no danyi l’essència de l’objecte, o la d’un pianista que afina l’instrument de tal manera que totes les notes tenen el seu accent particular perquè la música soni bé i no s’aturi. En ocasions, aquesta cerca pel bé comú requereix temps i esforç addicional, o eventualment ens obliga a fer certes renúncies per aconseguir un fi major. Certament, quan no tens majoria absoluta no sempre pots fer valdre les teves posicions de màxims malgrat les consideris oportunes, correctes o justes.

Avui vull parlar-vos d’una renúncia que hem fet Impulsem per disculpar-nos i justificar-nos. Vull parlar-vos de per què Impulsem vam garantir que el finançament de l’obra al carrer Àngel Guimerà seguís endavant malgrat la nostra oposició inicial ara fa un any. En primer lloc, la condició sine qua non fou tenir garanties prou solvents per tal que la ciutat no hagi de fer front a judicis o devolucions de capital als veïns i veïnes en un futur. En segon lloc, una reducció substancial, ergo justa, de la distribució de costos entre propietaris i ciutat basat en anàlisis de cost-benefici. Hem passat de parlar de cinquanta i setanta per cent a acordar un trenta per cent. És una contribució que es basa en el fet que les propietats de l’entorn es veuran revaloritzades per l’obra, i doncs té cert sentit que aquest benefici particular sigui sufragat pels mateixos.

En tercer lloc, per assolir un dels nostres principals objectius, que Manresa sigui una capital econòmica i social amb un comerç sòlid i pròsper, la peatonalització del carrer Àngel Guimerà i del seu entorn és clau i va en la bona direcció. Les illes de vianants tenen beneficis en sostenibilitat, cohesió social i comerç. Ciutats d’arreu del món com Copenhaguen o Amsterdam, o més properes com Pontevedra o Pamplona, han incentivat les peatonalitzacions per tal de perseguir el que en urbanisme s’anomena “la ciutat dels quinze minuts”. En aquests casos, la millora del comerç és substancial quan s’estilen millores d’aquest tipus. Un estudi recent de Telefònica, conjuntament amb empreses del sector del retail, ha determinat que la reconversió de carrers en zona de vianants impacta els patrons de consum. Concretament, en el cas de València, per exemple, s’estan obtenint increments al voltant del 67% anual.

Estar en política vol dir fer front a les teves propies contradiccions i estar a govern és un exercici de posar-te al mirall constantment. Des d’Impulsem treballem perquè la nostra visió de ciutat sigui compartida i executada en el major grau possible, i així ho fem, però penso que és honest i coherent fer-ho saber quan això no és possible.