Impulsem polítiques lingüístiques

Fer servir les llengües com a instruments polítics és crear elements de divisió entre grups de parlants i comunitats lingüístiques. Aquesta actitud és perillosa, no només perquè amenaça la cohesió social en el territori sinó també perquè posa en perill la supervivència de la llengua minoritària i minoritzada. Quan el català es percep com una eina política més que com una llengua de comunicació, es genera rebuig social vers el seu ús i hi ha poca disposició a utilitzar-lo en espais on seria necessari fer-ho. Quan, per exemple, membres del personal sanitari, comerciants o persones que treballen de cara al públic es neguen a atendre una persona en català, darrera aquesta actitud sovint no hi ha un problema de manca de competència lingüística, hi ha un motiu ideològic. En aquesta mateixa línia, parlar castellà al Parlament de Catalunya o en un ple a l’Ajuntament de Manresa esdevé una qüestió de simbolisme i una estratègia política en contra de l’acceptació del català com a llengua pròpia del territori (junt amb l’aranès a l’Aran), més que no pas una simple elecció lingüística.

El català, en ser polititzat, es converteix en un element de confrontació entre grups polítics, en lloc de ser tractat com un patrimoni cultural i lingüístic que cal protegir i promoure de manera inclusiva. No podem convertir els plens en espais on s’usi la nostra llengua per obtenir rèdit polític, en una arena on es lluiti per veure quin partit es converteix en el baluard de la catalanitat a la ciutat. El retrocés en l’ús del català és una qüestió que també preocupa a Impulsem Manresa, però no volem ser partícips de la politització de la nostra llengua. Per protegir el català i fomentar-ne el seu ús no ens correspon aprovar mocions per demanar a la justícia francesa que torni a permetre que als plens dels ajuntaments de la Catalunya Nord s’hi pugui parlar català (o, per què no, occità). No ens correspon aprovar mocions per adherir-nos a una declaració que deixa clar que les propostes de mobilització per a la llengua que planteja s’adrecen “a les entitats de la societat civil i a la ciutadania”, no a les administracions públiques. Ens correspon impulsar polítiques a favor de la llengua, que no és el mateix que polititzar la llengua.

Durant la campanya de les eleccions municipals de l’any 2019, Plataforma per a la llengua, un dels ens impulsors de la Declaració de Prada a la qual ens vam adherir en el darrer ple va redactar un document amb propostes sobre com des dels ajuntaments es pot contribuir a la promoció del català. Eren 10 recomanacions viables i, m’atreveixo a dir, molt necessàries. No era una declaració que calgués signar, però si ho hagués estat, calia signar-la. Ara bé, la Declaració de Prada és un document que no apel·la a les administracions públiques. Per tant, les propostes que s’hi fan, a diferència de les propostes de Plataforma per a la Llengua de l’any 2019 no es poden complir. Per exemple, la Declaració de Prada demana a la ciutadania que consumeixi i gaudeixi “de cultura i entreteniment en llengua catalana. Sigui en plataformes de continguts audiovisuals, llibres, espectacles en viu, etc.” Com a ciutadana m’hi apunto, però l’Ajuntament de Manresa com a administració pública no s’hi pot sumar. La feina de l’Ajuntament no és la de consumir cultura i entreteniment, sinó la de promoure la nostra cultura i vetllar perquè les propostes d’entreteniment que recolzin siguin majoritàriament en llengua catalana. Un altre exemple, la Declaració de Prada demana a la ciutadania i a les entitats de la societat civil que parlin “en català amb tothom”. També m’hi apunto. Ara bé, una administració pública no s’hi pot comprometre perquè la llei no ho permet. A tall d’exemple, l’article 10 de l’Estatut, estableix que tot i que les administracions locals emprin el català en els procediments administratius, els ciutadans i ciutadanes tenen dret “a presentar documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà”; l’article 14 estableix que “els documents públics s'han de redactar en la llengua oficial que esculli l'atorgant, o, si n'hi ha més d'un, en la llengua que acordin. Si no hi ha acord pel que fa a la llengua, l'escriptura o el document s'han de redactar en totes dues llengües oficials.” Per tant, encara que no ens agradi, l’Ajuntament no pot emprar el català sempre amb tothom.

No ens cansarem de repetir que Impulsem Manresa és un partit municipalista que pensa i actua exclusivament en clau de ciutat i això no entra en conflicte amb la nostra catalanitat, ans al contrari. Com a membre d’un dels trets partits que ara tenim la responsabilitat de governar la ciutat, el mes d’abril passat, vam crear la figura d’Assessor per la Llengua Catalana. Ho vam fer 4 mesos abans de la celebració de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on es va redactar la Declaració de Prada i ens hem convertit en l'única administració municipal de Catalunya que té un professional dedicat exclusivament a vetllar per la llengua. El càrrec d’Assessor per la Llengua Catalana s’ha creat precisament per fer allò que la Declaració de Prada no fa: promoure accions que com Ajuntament sí que podem dur a terme per promoure l’ús del català. Una de les primeres actuacions ha estat la creació del Pla Estratègic per a la Llengua Catalana de l’Ajuntament per al període 2024-2027. La creació d’aquest pla, presentat el passat mes de setembre, no és una acció de cara a la galeria, com ho ha estat recolzar una declaració que no ens apel·la, sinó que és el document que marca el full de ruta de les actuacions municipals. No és una declaració d’intencions; és una proposta d’acció. A tall d’exemple, a la portada de l’apuntador d’aquest mes de gener, hi ha una notícia respecte a les accions que des de l’ajuntament de la ciutat es duran a terme per vetllar per la retolació dels comerços en català. És a dir, el pla es tradueix en fets i és la nostra obligació com a partit de govern vetllar pel seu desplegament. Només quan s’actua en clau de ciutat, Manresa hi surt guanyant. I només quan es fuig de la politització de la llengua i es fa política lingüística, el català hi surt guanyant.