Viatjar dret, haver d’esperar l’autocar següent perquè l’anterior va ple, fer cues o arribar tard són situacions que estan a l’ordre del dia per als manresans que viuen a la nostra ciutat però estudien o treballen a Barcelona i utilitzen l’autobús. Els que utilitzen altres mitjans com el tren o el vehicle privat transitant per la C-55 o la C-58, tampoc no queden exempts de l’odissea que representa venir de Barcelona o anar-hi. Els morts i l’alta sinistralitat en ambdós casos al llarg dels últims anys posen de manifest la manca d’inversió i la falta d’alternatives. Cal subratllar que, amb els preus i les condicions actuals, la C-16 no és una opció. Han passat 48 anys des de la inauguració de la C-55, 28 anys de la C-16, 10 consellers, 4 alcaldes i hi ha hagut 3 propostes..., però la Catalunya central continua essent absent, deserta, òrfena... quant a solucions en comunicacions i connexions. Alguns estudiants, entre els quals els meus fills, veuen compromesa la seva integritat física; i les nostres empreses són menys competitives i pateixen per captar i retenir talent. Sortir de Manresa per apropar-se a Barcelona és una cursa d’obstacles.
Hem de defugir la mentalitat petita, fins i tot acomplexadament provinciana si escau, que alguns líders polítics locals han tingut, i assumir, per fi, que la incomunicació, la desconnexió i l’aïllament no ens depara un futur desitjable. Viure a Manresa i treballar a Barcelona és possible, igual que ho és viure a Saragossa i treballar a Madrid, a 1 hora i 19 minuts en tren. Ara bé, cal que aquest canvi sigui liderat des de les institucions locals i es comenci a actuar amb sentit de comunitat, visió a llarg termini i dignitat moral per tal de pressionar les institucions supramunicipals. Siguin del partit que siguin i mani qui mani.
Estem obligats a exigir a la Generalitat que requereixi que Adif i Monbus garanteixin el servei i a teixir aliances amb els municipis i les empreses que ens envolten per tal de vehicular la millora de les connexions al Bages a través de la Taula de Mobilitat. Finalment, països com Alemanya han promogut la implementació de serveis de carsharing, un servei d’economia col·laborativa on els usuaris comparteixen transport i despeses, on el servei públic encara no estava suficientment desenvolupat. Aquesta és una solució plausible que és necessari analitzar i, si s’escau, esponsoritzar. Com més capacitat de trens hi hagi, més talent captarem. Com menys sinistralitat i més puntualitat es registri, més estudiants vindran. Com millors siguin les comunicacions, més professionals retindrem. Com més freqüència d’autocars tinguem, més famílies voldran instal·lar-se. Com més inversió, més productivitat. Com millor sigui la comunicació i relació amb els pobles que ens envolten, més capacitat transformadora. Com més involucrem el teixit empresarial, universitari i associatiu, més força tindrem. En definitiva, com més a prop de Barcelona siguem, més a prop tindrem la capitalitat del talent i del coneixement.